dimarts, 29 de juny de 2010

Jaime Gil de Biedma - Contra Jaime Gil de Biedma

Bones gent!!

Avui us penjo un poema de Jaime Gil de Biedma.

És un dels meus preferits per no dir el que més m'agrada, espero que us agradi també!!


Jaime Gil de Biedma - Contra Jaime Gil de Biedma



De qué sirve, quisiera saber, cambiar de piso,
dejar atrás un sótano más negro
que mi reputación –y ya es decir-,
poner visillos blancos
y tomar criada,
renunciar a la vida de bohemio,
si vienes luego tú, pelmazo,
embarazoso huésped, memo vestido con mis trajes,
zángano de colmena, inútil, cacaseno,
con tus manos lavadas,
a comer en mi plato y a ensuciar la casa?
Te acompañan las barras de los bares
últimos de la noche, los chulos, las floristas,
las calles muertas de la madrugada
y los ascensores de luz amarilla
cuando llegas, borracho,
y te paras a verte en el espejo
la cara destruida,
con ojos todavía violentos
que no quieres cerrar. Y si te increpo,
te ríes, me recuerdas el pasado
y dices que envejezco.

Podría recordarte que ya no tienes gracia.
Que tu estilo casual y que tu desenfado
resultan truculentos
cuando se tienen más de treinta años,
y que tu encantadora
sonrisa de muchacho soñoliento
-seguro de gustar- es un resto penoso,
un intento patético.
Mientras que tú me miras con tus ojos
de verdadero huérfano, y me lloras
y me prometes ya no hacerlo.

Si no fueses tan puta!
Y si yo no supiese, hace ya tiempo,
que tú eres fuerte cuando yo soy débil
y que eres débil cuando me enfurezco...
De tus regresos guardo una impresión confusa
de pánico, de pena y descontento,
y la desesperanza
y la impaciencia y el resentimiento
de volver a sufrir, otra vez más,
la humillación imperdonable
de la excesiva intimidad.

A duras penas te llevaré a la cama,
como quien va al infierno
para dormir contigo.
Muriendo a cada paso de impotencia,
tropezando con muebles
a tientas, cruzaremos el piso
torpemente abrazados, vacilando
de alcohol y de sollozos reprimidos.
Oh innoble servidumbre de amar seres hummanos,
y la más innoble
que es amarse a sí mismo!



JAIME GIL DE BIEDMA


Si piqueu en aquest link, podreu sentir el poema recitat pel propi autor, us ho recomano!!
Poema en audio: Contra Jaime Gil de Biedma

dijous, 24 de juny de 2010

Tsuka

Bones gent!

Avui us presento la Tsuka! Una fureta de dos mesets i mig!!

Sense previ avís i com a regal d'aniversari amb una mica de retard, dimarts els meus pares em van trucar reclamant la meva presència inmediatament...
En arribar a casa ja us podeu imaginar la meva cara al veure aquesta monada entre les mans del meu pare...




Per fi he aconseguit que no em mossegui gaire... Tot i que dels dos primers dies ja tinc les mans marcades...

És una preciositat, amb unes ganes de jugar increibles, la putada es que la seva manera de jugar és mossegant, però ja s'està acostumant a fer-ho una mica més fluix!

Es diu Tsuka, que és el nom de l'empunyadura de les katanes japoneses, nom raro... si... però, i no n'és de raro l'amo de l'animal...
Té aquest nom perque les "tsukes" tenen un tacte suau, agradable i forma allargada, però a l'hora són l'inici de quelcom tan bonic com agresiu... el que deiem... qui li hagi posat el nom massa fi no està...


Doncs res, feta la presentació oficial on-line, ja només queda esperar a poder treure-la al carrer un cop posades totes les vacunes, i la presentaré en persona!!

A cuidar-se!

dimarts, 22 de juny de 2010

La ciudad nunca duerme

Bones gent!!

Avui no estic inspirat, així que la feina d'escriure no la faré jo i us penjaré la lletra d'una cançoneta que m'agrada escoltar en els moments baixos...

Violadores del verso - La ciudad nunca duerme

Si vuelvo a Si vuelvo a reconciliarme con el mundo
De nuevo
Esconderé mi arma, no mi alma
No me importa si hay vida en Marte o se Paris arde
Esta noche llegaremos tarde
La Ciudad nunca duerme
Todavía funcionan los semáforos, las esquinas y los bares
No busco pasaporte
Perdido en la ciudad sin brújula que me indique el norte
Las estrellas están desordenadas
Me deslizo por avenidas sin coordenadas
A este rincón de España
Donde estamos las pirañas
Donde no limpian las telas de araña
Y así otra noche de este fantasma
Entre fantasmas, más soplones de la pasma
Las calles me miran con disimulo yo
Así es como ando shhh
Sonrío de vez en cuando
Tormentas
En la ciudad mientras
Antes de las doce escapan cenicientas
A que mujer le falta un zapato de esta talla
A quien si no a mi me corresponde esta medalla
No es tan difícil saciar mis caprichos ni
Soportar mis manías
No nena
Yo me distingo
Supe entretenerme con un pingo
A mi no me aburrirá un domingo
Tantos tipos en la calle coinciden
Que haga público este crimen
Para que no me olviden
Que la ciudad nunca duerme
Por tener la obligación de aguantarme
Y el agujero donde meterme.

Zaragoza ciudad Zaragoza ciudad
La ciudad nunca duerme y siempre hay
Un sitio donde estamos y un sitio donde estáis.
(X2)

Ciudades no descansan siempre vigilan
Se fuman mi humo se comen mi mierda algo me quitan
Ojos que ven, corazones que sienten
Lugares subterráneos esconden a intérpretes
Ratas de local bajo techo planean
La forma de seguir sonando bien en tu cadena
De esquina a esquina, de cabina en cabina
Marquesina confirma, así son avenidas
Ya sean lunas llenas o cuartos menguantes
No alteran mi nervio
Fácilmente alterable
Noches todo lo que en el día
No luce, reluce ahora
Paredes dicen píntame tu nombre y hazme diosa
Tengo orden de momento de no morir en el intento
Eso es el ejercicio que ejerzo
Si no mi cuerpo será donado a la ciencia
Mi colección de discos en herencia y en el aire mi esencia
Secretos guardan edificios que jamás verán la luz
Polvos, atracos y una larga lista
Solo cenicero y copa me acompañan
En esta hazaña muerte acecha no descansan guadañas
En peores momentos, las mejores canciones
En peores guariches, los mejores cócteles
En peores locales, los mejores cortes
En peores conciertos no incluya a violadores
Son mil y una historias sobre aceras
Que sobreviven a lo largo del tiempo y ahí quedan
Marcas imborrables pasen los años que pasen
Y ocurrió en las calles
Ocurrió en las calles

Zaragoza ciudad Zaragoza ciudad
La ciudad nunca duerme y siempre hay
Un sitio donde estamos y un sitio donde estáis.
(X2)

La ciudad nunca duerme
Y las calles están llenas de borrachos gritando
Algunas tías se quedan mirando
Sentadas en la acera, bebiéndose unos litros calientes
Con pelo largo y pendientes
Yo voy con el Rumba, con el Lírico y el Hate
Y con más colegas de ley, the big kids son play
No importa litros o cubatas, marcas o matarratas
Acá las cataratas bajan baratas
No fue el azar lo que me trajo a este bar
Fue tragar sin parar, sin pagar, nada que celebrar
(Todo por olvidar)
Pero no se nos olvida vivir y brindar
Porque a decir verdad
Es fantástico vivir en este puto cementerio de sueños ciudad
Días largos suficientemente buenos
Pido días largos suficientemente buenos
Me meo fuera con los ojos cerrados
En los lavabos encontré dos abogados drogados
Mi demencia y mi conciencia
Yo ablando solo con los tres
Propuse hacer las paces, ya ves
Asumo mi alcoholismo
Soy feliz sin el pero con el me conozco más a mi mismo
Y me quiero nena
Vivo como si la muerte no existiera
Pero pierdo el equilibrio en otoño
Y en primavera
Salgo pa fuera y ya se ha hecho de día
Y los borrachos como yo piden al sol misericordia
El camión de la basura se ha olvidao de recogerme
El 32 no pasa y la ciudad nunca duerme
Agradecer un nuevo amanecer borracho
Con la impresión de estar en medio de ningún donde
Agradecer un nuevo amanecer borracho
Con la impresión de estar en medio de ningún donde

Zaragoza ciudad Zaragoza ciudad
La ciudad nunca duerme y siempre hay
Un sitio donde estamos y un sitio donde estáis.
(X2)

Sense musica i tal queda raro, cantada millora... si algú la vol sentir és a l'Spotify (no se com posar el link a l'Spotify aquí).

No és la cançó més feliç i positiva del mon, però per algun motiu em fa sentir millor en els moments difícils...

Bona nit a tots i totes, i a veure si avui consegueixo dormir...

dilluns, 21 de juny de 2010

Insomni

Bona nit a tothom!

Segona entrada... I avui sense haver begut... Quan vegi el resultat decidiré en quin estat se'm dona millor el tema d'escriure...


Aprofitarem l'insomni per escriure... per la gent amb sort que cauen adormits als segons de tocar el coixí amb el cap, l'insomni vindria a ser una veueta molt familiar, similar a la d'un mateix, que no para de fer preguntes, amb o sense sentit, i el seu objectiu no és més que fer-te donar respostes a aquestes preguntes.
El dolent del tema és que mai està content amb les respostes donades... Les va repetint fins que se'n cansa, però no abandona, simplement canvia de tema (a un de més trascendental si és possible...) i segueix preguntant...



Doncs avui el meu interrogador està especialment actiu, i jo especialment cansat... Suposo que en part l'esgotament l'ajuda... tot i que ara mateix, dormir amb mi mateix, o intentar-ho si més no, és millor que dormir sol.


Per això aquesta entrada no és una crítica ni una queixa total de l'insomni... en realitat no volia parlar d'insomni... però ja em coneixeu, una cosa porta a l'altra, i mai acabo parlant del que volia parlar... parlo de tot excepte del que tenia previst (vist així segons com heu d'acabar fins el gorro...).


Suposo que si ara me'l treguessin de cop tampoc dormiria gaire més... com a mínim els primers dies, vulguis o no l'has de trobar a faltar... Algú que es preocupa per tu, pregunta com estàs, insisteix en que li expliquis perquè no et sents bé... Ben mirat, és com un amic que no vol que te'n vagis a dormir amb tots els maldecaps a dins...

En resum i per matar-ho ja... sino la gent no es llegeix tanta parrafada... tenir insomni és bo, i ara que no tinc a ningú al costat quan entro al llit, sempre va bé tenir a algú que es preocupa per tu! Val, et roba hores de son, però te les paga amb hores d'autoconeixement... ara mateix el canvi em compensa.

divendres, 18 de juny de 2010

Hola i primer de tot, gràcies!

Quina podia ser la millor manera d'estrenar un blog que portava creat des de fa més d'un any, i perquè no dir-ho, abandonat des de fa més d'un any?

Doncs avui he trobat la resposta! La millor manera es fer-ho en un estat etílic considerable però que et permeti escriure amb un mínim de coherència... (Bé el tema de la coherència és discutible, però això ja no es culpa de l'alcohol sinó que és una cosa innata i inherent a la meva persona).

Parlant (o escrivint) seriosament, el millor moment per estrenar-lo és aquell moment en que el record de tot el dia t'omple de felicitat i trucaries als culpables d'aquesta felicitat per dir simplement, Soc feliç!! Però no ho fas perquè són les 3 i mitja de la matinada i no tens ganes de tocar la moral a ningú (que jo tingui insomni no és algo que ells hagin de pagar).


Realment, avui, des de fora, podria semblar-me un dia com els altres, sobretot com els de les dues últimes setmanes (els quals no podríem valorar gaire positivament), però en realitat, ha estat un dia que segurament ha marcat un punt d'inflecció, i és que com molt bé m'han dit, quan un puja molt amunt i molt ràpid, la caiguda (en cas de produïr-se) és estrepitosa, però també cal veure que quan un cau a baix de tot, l'única cosa que pot fer és tornar a pujar... per sort o per desgràcia, ara només tinc una opció, aixecar-me, tirar endavant i lluitar.
La gràcia de tot plegat és que avui (i ahir vaja) m'han fet adonar que en aquestes escales que s'han de pujar, sempre hi ha algú (a vegades amagat, però hi és) que des de l'esglaó següent t'agafa la mà i t'estira amb força perquè segueixis avançant.


Han fet falta simplement les persones adequades i 25 hores... En un dia i una hora...

Entrada extranya per qui no sàpiga de que va la història, però necessària pels qui s'han menjat el culebrón de dalt a baix, del dret i del revés. Moltes gràcies a tots


No crec que tot el blog agafi aquesta tònica ni molt menys, però avui tocava dir en veu alta i clara: moltes gràcies als que heu aconseguit que torni a ser jo tal i com era abans.